Estant de viatge a Rússia del segle passat, podia escoltar-se els cants nacionals dels pobles caucàsics sotmesos actualment als russos. Gens pot assemblar-se més als cants àrabs conservats a Andalusia, i tota la música russa que d'ells prové, ha conservat, com la música espanyola, el caràcter del seu origen oriental; Moscou especialment, en el barri popular de Zamoskvaretchié (més enllà del Moskva) un podria figurar-se que es troba en el barri de Triana de Sevilla, que està més enllà del Guadalquivir; és que a Moscou viuen també un gran nombre de bohemis. Són els músics del poble: formen grups bastants nombrosos de cantores, que fan excursions fins a Sant Petersburg, on la gent convida a les seves amistats per a escoltar als bohemis igual que per a prendre el te o ballar.
El que més crida l'atenció en els seus cants nacionals és la singular relació, la similitud que tenen amb els dels bohemis d'Espanya. Hi ha fragments lents i tendres, que recorden les tiranes i els pols d'Andalusia; uns altres són animats, eixerits i bullícies com les segadillas de la Manxa o la jota d'Aragó. Manuel de Falla diu que han estat certament els gitanos, instal·lats en el Sacromonte de Magrana des del segle XV, els quals han introduït en l'antiga música andalusa, ja saturada d'influències àrabs, aquest nou element cridat canti jondo.
Existeix una teoria segons la qual el flamenc té origen en els cants sinagogales, donada per Medina Azahara (pseudònim de Màxim José Khan) qui afirma que es va donar el nom dels flamencs als cants sinagogales dels jueus espanyols emigrats als Països Baixos, i que el posterior apel·latiu de jondo, prové d'una deformació de l'hebreu Jom Tov, que equival en castellà dia de festa.
El cant flamenc és la queixa d'un poble secularment subjugat. Ens referim a les seves formes: toná, seguirilla i soleá.
El flamenc és el crit elemental en les seves formes primitives d'un poble sumit en la pobresa i la ignorància, per a qui solament existeixen les necessitats peremptòries de l'existència primària i els sentiments instintius, aquí és on hem de buscar la motivació social i psicològica de les cobles que no són sinó desesperació, abatiment, lament, renúncia, ànima ferida, superstició, confessió fosca d'una raça patida.
La música esà present desde ben petits i al llarg de la seva vida en diferents contextos. Tots els membres de la família hi participen .
AQUESTS SÓN ALGUNS DELS NOSTRES MÚSICS:
Camaron, cantautor flamenco:
Niña Pastori, cantautora flamenca:
Canelita, jove cantant flamenco:
