La història del poble gitano, per tractar-se d’una cultura àgrafa, està plena d’hipòtesis, i han estat pocs els investigadors que han dirigit els seus estudis envers els orígens d’aquest col·lectiu. Principalment, aquestes investigacions s’han basat en el camp de la sociolingüística per poder establir l’origen territorial dels gitanos i la seva trajectòria fins a arribar a Catalunya.
Sobre l'origen dels gitanos existeixen opinions diverses i contradictòries, i a pesar dels estudis històrics i de les investigacions de l'antropologia i de la filologia, no es pot indicar amb certesa el lloc d’origen d'aquest poble. Diversos investigadors veien la seva procedència de l'Egipte, Núbia, Síria, Mesopotàmia, Índia, de la regió del Caucas.
A causa de la semblança de la llengua gitana i els dialectes que es parlen en l'Índia, molts han acceptat la hipòtesi que els gitanos vénen de la Índia.
La majoria de les conclusions a les quals arriben els especialistes en l’estudi de l’ètnia gitana sobre la història romaní es redueixen a meres hipòtesis. Això no és obstacle perquè s'hagi arribat a un cert grau de consens sobre alguns extrems de l'origen històric dels romà.
El camí va començar en l'Índia. El poble gitano (o romaní) és indi d'origen i europeu i transnacional de projecció. L'origen indi del poble gitano (en concret en el nord-oest del subcontinent indostànic, que abasta les regions del Panjab i el Sinth) és una idea compartida per la gairebé totalitat dels investigadors.
Segons el lingüista Vania de Gila Kochanowski, en el segle IX l'Islam envaeix l'Índia i els indis que habitaven en els territoris nord-occidentals de la península índia emprenen una gran migració cap a l'oest.
La segona migració es produeix en el segle XIII, quan els avui anomenats gitanos abandonen les seves cases davant l'arribada dels exèrcits mongols que conquisten el territori. A partir de llavors l'èxode de viatgers és continu.
Van creuar Pèrsia. El doctor Donald Kenrick no creu que el camí que des de la Índia va portar als gitanos fins a les ribes del Mediterrani occidental fos recorregut per un grup uniforme de població índia que es dirigiria cap a l'oest. Kenrick aposta per que “els immigrants indis”, procedents de diferents tribus (Sott, Sindhi), es van casar entre si, es van barrejar a Pèrsia i allí van formar un poble denominat Dom o Rom. Gran part d'ells van prosseguir després el seu desplaçament fins a Europa i els seus descendents són els gitanos d'avui dia.
Els oficis que exercien aquests homes anaven des de soldats i agricultors fins a artesans i artistes. Les fams, les invasions dels hunos, dels àrabs o dels mongols, les guerres i els desordres, i l'esperança de trobar unes millors condicions de vida en altra terra van fer que a poc a poc diversos grups de gitanos viatgessin darrere del Sol, travessant el Bòsfor i arribant a Europa.
A mitjans del segle XIV es detecten ja assentaments gitanos en gairebé totes les illes del Mediterrani i en la Grècia continental. Segons alguns autors, el primer territori europeu que van trepitjar els romà va ser Corfú a principis del segle XIV.
Poc a poc els grups gitanos es van anar estenent per tota Europa. Depenent dels costums, la zona geogràfica que van ocupar i la variant dialectal de la pròpia llengua parlada pels gitanos, es van configurant els grans grups gitanos que han sobreviscut fins a avui dia: kalé, lovari, sinti, kalderash i manouche.
Els primers romà que arriben a Europa passegen de país en país relatant les més extraordinàries i misterioses històries sobre el seu origen. Els habitants dels països als quals arriben els escolten embadalits, però quan desapareix la màgia pel desconegut els comencen a veure com invasors, quan no com vagabunds, delinqüents o ateus. A partir d'aquí, la història dels romà està sembrada de persecucions, càstigs i incomprensió.
